Buidors i comoditats

L’estat de dret, les regles del joc, la sagrada constitució, les lleis democràtiques bla, bla, bla… Darrera de tanta buidor només s’hi amaga la perenne incapacitat dels polítics espanyols per donar resposta a un conflicte que se’ls eternitza però on sembla que se sentin d’allò més còmodes. A Euskadi hi tenen un problema i són incapaços de solucionar-lo. Cada vegada que un nou president entra al govern espanyol, s’il.lumina amb l’esperança de passar a la història per haver resolt el tema de la lluita armada. Aquell que pugui acabar amb ETA passarà als llibres d’història, per alguna cosa més que per haver posat els peus sobre la taula de Bush, o per haver incomplert més promeses electorals que ningú. Ni González ni Aznar ni Zapatero han estat capaços d’arribar a un acord dialogat amb els activistes armats, ni més endavant tampoc per acabar policialment amb el conflicte. Ni ho aconseguiran mentre segueixin mentalment limitats per les collonades que esmentava al principi de l’article.
Es curiós que siguent el sistema democràtic l’instrument que va servir perquè la icona més gran de la barbàrie i el terror (Hitler) arribés al poder, sigui alhora el més benerat pels incompetents que són incapaços de trobar-ne un de millor. Les modificacions que s’han introduït als diferents règims democràtics no només no han servit per millorar el sistema polític, sinó que fins i tot en condicions de bonança econòmica, han afavorit que personatges amb les idees més reaccionàries, acabéssin en llocs molt rellevants de la política internacional. I al darrera, ni voluntat del poble, ni llets amb vinagre. Només interessos econòmics, que són els què realment regeixen el destí d’un planeta a la deriva. En aquest panorama l’únic que tenim segur és que ens deixaran triar entre el què és pèssim i el què és pitjor.
Un tribunal constitucional totalment al servei dels grans partits espanyols, va tombar fa una setmana la consulta que pretén fer Ibarretxe, perquè els bascos es pronuncïin “democràticament” sobre cap on ha d’anar Euskadi. Els espanyols tenen molta més por del resultat que de les armes. Fa dos dies s’ha il.legalitzat Acció Nacionalista Basca i no tardaram a fer el mateix amb el Partit Comunista de les Terres Basques. Els espanyols tenen molta més por de la confrontació política que de l’armada. Evidentment quan no es té la força de la raó, cal utilitzar la prohibició, la repressió, la violència... Aquí és on se senten còmodes els espanyols. Per això ni tan sols quan Catalunya ha acatat un Estatut de merda fet amb les seves lleis, no ens el deixen aplicar. I amb aquests companys de viatge, encara hi ha qui s'hi sent a gust…

La gran cretinada dels musicals

Temps era temps va haver-hi un conjunt musical a Catalunya sense cap mena de pretensió artística, però que es dedicaven a fer passar una bona estona al públic, gràcies a unes lletres on la ironia i la conya n'eren protagonistes. Amb els anys van perdre el gust en això de trepitjar els escenaris i La Trinca es va convertir en una productora televisiva, un dels fabricants més grans de merda audiovisual que mai s'ha conegut en aquest planeta. Entre les moltes insubstancialitats que ha generat Gestmusic va haver-hi un popularíssim concurs disfressat d'acadèmia, que ha pervertit l'escenari musical amb personatges de baixíssim talent, al servei de l'èxit fàcil i el maltractament auricular del personal. Tot plegat ha fet que tots els què crèiem que Boney M, CC Catch o Spandau Ballet èren uns pròssies, ara donaríem una orella i part de l'altra per recuperar música de similars prestacions.
En aquesta tesitura d'indigència auricular, s'ha posat de moda la recuperació dels musicals. Les sales teatrals s'omplen de companyies que a base de carregar-se clàssics del gènere (Grease, Fama) o repertoris sencers de bandes (Abba), contribueixen a pervertir encara més el mal gust ja prou estès entre els ciutadans d'aquest país. L'invent funciona com a feina provisional per molts dels individus que han passat amb molta més pena que glòria per programes televisius on teòricament havien de sortir-ne figures del micròfon, però alhora posa en evidència el baixíssim criteri d'un públic que no té suficient capacitat com per triar altres maneres de suicidar el seu temps, que omplint el pati de butaques on s’exhibeixen o projecten aquestes banalitat. El problema és que no només s'inscriu dins del món del teatre (manifestació ja prou decadent, buida i insubstancial per si mateixa), sinó que també s'ha amplificat al cinema, que adapta obres que han aconseguit certa notorietat a Broadway o a Londres, i que posteriorment ja convertides en franquícies indecents volten per les principals capitals del planeta.
Hi ha gent que pensa que el món es meravellós, que els humans som la rehòstia i que la merda fa olor de mandarines. Doncs no només no ho és, sino que per més inri tenim la desgràcia d’haver d’aguantar a personatges que tenen l’esfínter a les orelles i els sucs gàstrics a l’esòfag, i es dediquen a recordar-nos que si no era ja prou trista la nostra existència, allà estan ells per afegir-hi una banda sonora residual. L’última mala notícia en aquest sentit, és que dues propostes més que correctes (El Tricicle i el món dels Monty Python) s’hagin unit per donar forma a (horror) un musical. Si Sid Vicious aixequès el cap!!!!!

Un despropòsit de planeta a la deriva

El món se’n va a la merda. L’evolució dels humans ens ha portat a un planeta que malgrat la moda de la sotenibilitat i l’ecologisme, difícilment aconseguirem deixar un món mínimament millor de com el vam trobar als nostres descendents. Quan jo era força més madur però molt més jove que ara, recordo que quan acompanyava a la meva mare o a la tia a comprar, anàven amb cabàs i pràcticament mai entràven bosses a casa que no fós la què servia per portar els cigrons o les llenties (tot i que ara que ho penso millor, em sembla que ens ho servíen amb una mena de cucurutxo de paper). La llet la compràvem en ampolla que havíem de retornar, igual que el sifó, la Xibeca, el Tab, les Fantes o les cocacoles. Clar que els rius també baixaven més bruts, el fum de les fàbriques contaminaven l’aire del pre-Pirineu, i quan alguna dona s’adonava que ja havia passat el camió de les escombraries, no tenia cap mena de recança a llençar la seva bossa directament al Ter o al Freser.
Ara tenim contenidors de deixalles, de paper, de vidre i de preservatius, funcionaris públics que dediquen el seu temps a pensar com podem fer-ho per no embrutir el medi ambient, i molts anuncis al diari per explicar-nos les bondats institucionals en aquesta mena d’aspectes. Però en canvi com que el món segueix regit únicament pel sector econòmic, tots els gestos que poguem fer els desgraciats de la classe treballadora, només són un percentatge baixíssim i imperceptible del total.
M’explico. Igual com abans no llençàvem els envasos de les begudes, també hi havia un electricista que ens reparava l’aparell de ràdio, el de televisió o la rentadora, sabaters que ens arranjàven la sola de la sabata quan la teníem massa gastada, modistes que ens posàven genolleres als pantalons… Ara els pedaços ja venen cosits als pantalons originals, si no és que ens els venen directament esparrecats. Quan la tele s’espatlla en comprem una de nova, i l’altra a les escombraries. Quan les sabates ni tan sols estan gastades sinó passades de moda, en comprem unes altres. Tot plegat al servei del consumisme més salvatge, del renovar-se o morir, del neoliberalisme, del moviment indiscriminat del diner. I el consumisme econòmic, incideix també en el consumisme accelerat del planeta.
Afortunadament pels animals, no crec que l’home sobrevisqui gaires milenis més, i d’aquesta manera una nova espècie, espero que molt més intel.ligent, pugui dir en el futur que després de l’extinció dels dinosaures, va haver-hi uns èssers no massa eixerits i també desapareguts, que de poc no es carreguen el planeta per la seva cobdícia il.limitada.