La gran cretinada dels musicals

Temps era temps va haver-hi un conjunt musical a Catalunya sense cap mena de pretensió artística, però que es dedicaven a fer passar una bona estona al públic, gràcies a unes lletres on la ironia i la conya n'eren protagonistes. Amb els anys van perdre el gust en això de trepitjar els escenaris i La Trinca es va convertir en una productora televisiva, un dels fabricants més grans de merda audiovisual que mai s'ha conegut en aquest planeta. Entre les moltes insubstancialitats que ha generat Gestmusic va haver-hi un popularíssim concurs disfressat d'acadèmia, que ha pervertit l'escenari musical amb personatges de baixíssim talent, al servei de l'èxit fàcil i el maltractament auricular del personal. Tot plegat ha fet que tots els què crèiem que Boney M, CC Catch o Spandau Ballet èren uns pròssies, ara donaríem una orella i part de l'altra per recuperar música de similars prestacions.
En aquesta tesitura d'indigència auricular, s'ha posat de moda la recuperació dels musicals. Les sales teatrals s'omplen de companyies que a base de carregar-se clàssics del gènere (Grease, Fama) o repertoris sencers de bandes (Abba), contribueixen a pervertir encara més el mal gust ja prou estès entre els ciutadans d'aquest país. L'invent funciona com a feina provisional per molts dels individus que han passat amb molta més pena que glòria per programes televisius on teòricament havien de sortir-ne figures del micròfon, però alhora posa en evidència el baixíssim criteri d'un públic que no té suficient capacitat com per triar altres maneres de suicidar el seu temps, que omplint el pati de butaques on s’exhibeixen o projecten aquestes banalitat. El problema és que no només s'inscriu dins del món del teatre (manifestació ja prou decadent, buida i insubstancial per si mateixa), sinó que també s'ha amplificat al cinema, que adapta obres que han aconseguit certa notorietat a Broadway o a Londres, i que posteriorment ja convertides en franquícies indecents volten per les principals capitals del planeta.
Hi ha gent que pensa que el món es meravellós, que els humans som la rehòstia i que la merda fa olor de mandarines. Doncs no només no ho és, sino que per més inri tenim la desgràcia d’haver d’aguantar a personatges que tenen l’esfínter a les orelles i els sucs gàstrics a l’esòfag, i es dediquen a recordar-nos que si no era ja prou trista la nostra existència, allà estan ells per afegir-hi una banda sonora residual. L’última mala notícia en aquest sentit, és que dues propostes més que correctes (El Tricicle i el món dels Monty Python) s’hagin unit per donar forma a (horror) un musical. Si Sid Vicious aixequès el cap!!!!!