Un despropòsit de planeta a la deriva

El món se’n va a la merda. L’evolució dels humans ens ha portat a un planeta que malgrat la moda de la sotenibilitat i l’ecologisme, difícilment aconseguirem deixar un món mínimament millor de com el vam trobar als nostres descendents. Quan jo era força més madur però molt més jove que ara, recordo que quan acompanyava a la meva mare o a la tia a comprar, anàven amb cabàs i pràcticament mai entràven bosses a casa que no fós la què servia per portar els cigrons o les llenties (tot i que ara que ho penso millor, em sembla que ens ho servíen amb una mena de cucurutxo de paper). La llet la compràvem en ampolla que havíem de retornar, igual que el sifó, la Xibeca, el Tab, les Fantes o les cocacoles. Clar que els rius també baixaven més bruts, el fum de les fàbriques contaminaven l’aire del pre-Pirineu, i quan alguna dona s’adonava que ja havia passat el camió de les escombraries, no tenia cap mena de recança a llençar la seva bossa directament al Ter o al Freser.
Ara tenim contenidors de deixalles, de paper, de vidre i de preservatius, funcionaris públics que dediquen el seu temps a pensar com podem fer-ho per no embrutir el medi ambient, i molts anuncis al diari per explicar-nos les bondats institucionals en aquesta mena d’aspectes. Però en canvi com que el món segueix regit únicament pel sector econòmic, tots els gestos que poguem fer els desgraciats de la classe treballadora, només són un percentatge baixíssim i imperceptible del total.
M’explico. Igual com abans no llençàvem els envasos de les begudes, també hi havia un electricista que ens reparava l’aparell de ràdio, el de televisió o la rentadora, sabaters que ens arranjàven la sola de la sabata quan la teníem massa gastada, modistes que ens posàven genolleres als pantalons… Ara els pedaços ja venen cosits als pantalons originals, si no és que ens els venen directament esparrecats. Quan la tele s’espatlla en comprem una de nova, i l’altra a les escombraries. Quan les sabates ni tan sols estan gastades sinó passades de moda, en comprem unes altres. Tot plegat al servei del consumisme més salvatge, del renovar-se o morir, del neoliberalisme, del moviment indiscriminat del diner. I el consumisme econòmic, incideix també en el consumisme accelerat del planeta.
Afortunadament pels animals, no crec que l’home sobrevisqui gaires milenis més, i d’aquesta manera una nova espècie, espero que molt més intel.ligent, pugui dir en el futur que després de l’extinció dels dinosaures, va haver-hi uns èssers no massa eixerits i també desapareguts, que de poc no es carreguen el planeta per la seva cobdícia il.limitada.